Stiefvater, Maggie - Sempre

Títol: Sempre
Autora: Maggie Stiefvater
Sèrie: Els llops de Mercy Falls #3
Editorial: Cruïlla
Pàgines: 526

SINOPSIS: 

abans.
Sam i Grace. Ell és un llop i ella una noia. Però en Sam aconsegueix transformar-se en humà i la confusa atracció inicial que els uneix es converteix en un lligam indestructible.
ara.
La història es podria haver acabat així. Però la Grace no ha nascut per ser només humana. Ara és una lloba forta i valenta. I a Mercy Falls han organitzat una gran cacera per exterminar definitivament els llops del bosc.
sempre. 
En Sam faria qualsevol cosa per la Grace. Però l'amor d'un sol noi, per fort que sigui, pot fer canviar un entorn hostil i amenaçador? El passat, el present i el futur són a punt d'entortolligar-se en un moment pur i irrepetible. Per sempre. Sempre.  

OPINIÓ PERSONAL:  

Sempre és la novel·la que serveix per posar “punt i final” a la història entre el Sam i la Grace i els llops de Mercy Falls, història que em va encantar a Tremolor, però em va decebre a Rastre. Sempre m’ha agradat més que Rastre, però bastant menys que Tremolor. Ara només em faltarà llegir el quart llibre de la saga, Perdido, per saber el final de la història entre el Cole i la Isabel. 

Rastre s’havia acabat deixant-nos amb la intriga de saber què passaria ja que ara els papers s’havien invertit: semblava que el Sam s’havia curat però ara era la Grace qui s’havia convertit en llop per no morir. La Grace és una lloba sense records humans, que s’ha adaptat a la llopada i el Sam no només es troba sol, deprimit i perdut sense ella, esperant que passin els dies i es torni a convertir en humana, sinó que a més, està en el punt de mira de la policia i dels pares de la Grace perquè el creuen culpable de la seva desaparició. Podran tots dos tornar a estar junts?

Mentrestant, el Cole intenta esbrinar el funcionament de les transformacions per trobar una cura i continua l’estira i l’arronsa de la seva relació amb la Isabel. Per una banda, no poden estar junts perquè els seus caràcters forts topen contínuament però, per l’altra, tampoc no poden estar separats perquè és complementen i es necessiten l’un a l’altre. Malauradament, ha aparegut al bosc el cadàver d’una noia atacada pels llops i aquest és el detonant perquè la gent del poble encapçalada pel Tom Culpeper, el pare de la Isabel, iniciï una batuda de caça per exterminar tota la bandada de llops dels boscos de Mercy Falls d’una vegada per totes. Els nostres protagonistes hauran de traçar un pla a contrarellotge per salvar els llops d’una mort segura. Ho aconseguiran?

En aquesta tercera part, la història torna a estar narrada des de les perspectives del Sam, la Grace, el Cole i la Isabel. Viurem un moment molt tendre amb el retrobament del Sam i la Grace, que comparteixen un veritable amor sincer i profund, en contraposició amb la tensa relació d’amor que mantenen el Cole i la Isabel, dos personatges amb molt de caràcter, que en ocasions releguen a un segon terme el Sam i la Grace. Descobrim que la Isabel, tot i que continua mostrant-se com una noia forta, té un gran cor dins de la seva cuirassa exterior. El Cole passa a ser el protagonista indiscutible de la història i és capaç d’evolucionar per deixar enrere el seu passat, ajudar els seus amics i lluitar per aconseguir el seu final feliç.

Cal destacar l’excel·lent ambientació i escenaris, que ens descriu l’autora ja que ens fa sentir com si estiguéssim dins del bosc, amb els seus arbres, fulles, camins i olors de pi. Realment, el bosc m’ha semblat un lloc màgic i ple de vida.

El ritme de la novel·la és molt lent, massa pausat durant tot el llibre. L’acció s’ha concentrat tota en els capítols finals, que sí que m’han atrapat perquè hi era present la tensió del moment que viuen els personatges, els nervis per la incertesa de la cacera i la lluita final per saber com es resolen els problemes. Ara bé, he de dir que m’he quedat amb les ganes de saber com acaba la història entre la Grace i el Sam perquè l’autora ens proposa un final tan obert, que ho deixa tot a la imaginació del lector. A mi m’hauria agradat saber com continua la seva vida. Per mi, després de llegir tres llibres, aquest no ha estat un desenllaç gaire satisfactori. Considero que no ha estat a l’alçada d’aquesta saga. Sempre no acaba de tancar la història, que pel meu gust, ja podia haver finalitzat amb Tremolor, que ja tenia un bon final ben digne. En canvi ara amb Rastre i Sempre s’ha acabat d’espatllar el que podia haver estat una bonica història. Suposo que per això l’autora es va decidir a escriure Perdido per donar un final de veritat a la història entre la Isabel i el Cole.

En resum, Sempre és un llibre molt ben narrat, amb molt de potencial, però que no aporta gran cosa més a la història d’uns personatges que la veritat és que són molt interessants de conèixer, amb les seves lluites internes, amb els sentiments a flor de pell, però amb un final que no és ben bé un final.

VALORACIÓ: 3/5 ✪✪✪✩✩

Stiefvater, Maggie - Rastre

Títol: Rastre
Autora: Maggie Stiefvater
Sèrie: Els llops de Mercy Falls #2
Editorial: Cruïlla
Pàgines: 444

SINOPSIS: 

El temps no s'atura; passa, ho canvia tot i t'arrossega. L'hivern s'ha acabat. La primavera és època de canvis i transformacions en la natura. I també en les persones. En Sam i la Grace han de lluitar per estar junts, mantenir el fràgil equilibri del seu món i reforçar l'intens lligam que els uneix. Per aconseguir-ho, en Sam ha d'allunyar-se del seu passat d'home llop i la Grace, que cada cop està més incòmoda dins la seva pell, ha d'enfrontar-se a un futur incert. La immensa força que els atrau, però, també podria arribar a destruir-los. Al seu voltant tot es trasbalsa: perills, sospites, incomprensió.... Però enmig de tots els entrebancs sempre hi persistirà el potent rastre de l'amor.  

OPINIÓ PERSONAL:  

Rastre, la segona part de la tetralogia “Els llops de Mercy Falls”, és una novel·la que m’ha decebut una mica perquè no està l’alçada de la primera part Tremolor. M’esperava més acció i aventures i és tan lenta i pausada que amb prou feines avança la història. A més, des de bon principi ja podem endevinar com acabarà el llibre, per la qual cosa el factor sorpresa és inexistent. Malgrat això, continua tenint força l’amor, la por de dir adéu, la capacitat d’acceptar-se a un mateix i la lluita constant de trobar el teu lloc en un món que no està dissenyat per algú com tu.

Després d’haver passat tot l’hivern al costat de la Grace, el Sam encara no s’acaba de creure que ja no tornarà a transformar-se en llop mai més per més fred que faci. Continuarà sent ell mateix sense por de perdre els seus pensaments humans. Ara té un futur per endavant al costat de la Grace i se sent molt afortunat. Podrà anar a la universitat, viatjar, veure el mar i, en definitiva, viure una vida feliç. No obstant això, amb l’arribada de la primavera, els plans del Sam es trunquen perquè ha d’ocupar el lloc del Beck i fer-se càrrec de la llopada i protegir-la d’amenaces externes, la Grace comença a patir cada cop més sovint uns mals de cap i mals de panxa inexplicables i troben un llop mort en estranyes circumstàncies.

Aquesta novel·la està narrada a quatre veus: Sam, Grace, Cole i Isabel. Mentre el Sam continua sent el mateix noi dolç i somiador, la Grace se sent malalta i ja no té la mateixa energia i vitalitat que la caracteritzaven. A més dels antics protagonistes de la història, en aquest llibre adquireix una gran importància un altre personatge, que m’ha encantat. És el Cole, un dels nous llops de la bandada. El Cole és una estrella del rock i cantant del grup NARKOTIKA, que només busca en la licantropia una droga que li faci oblidar qui és i deixar enrere el seu passat traumàtic. Voluntàriament va triar convertir-se en llop per fugir i deixar de ser ell mateix. Té un caràcter imparable i un posat dur i antipàtic, però sota aquesta façana hi ha una persona que s’odia a si mateixa i que prefereix ser llop abans que enfrontar-se a les seves pors i superar els obstacles que s’ha trobat al davant en el camí de la vida. La Isabel, que en el primer llibre era un personatge secundari, ara té molt més protagonisme en la trama i crec que ha estat molt encertat aquest rol i també la nova relació conflictiva d’amor-odi que sorgeix entre el Cole i la Isabel, que dista molt de la relació d’amor tendre i estable que hi ha entre el Sam i la Grace. La Isabel és un personatge fort, que no es deixa intimidar i que guarda dins seu un gran sentiment de culpabilitat i tristesa pel que li va passar al seu germà. Ella és directa i diu tot el que pensa sense importar-li si ofèn a algú o no amb les seves afilades paraules. El Cole i la Isabel de seguida xoquen, tots dos estan destrossats pel seu passat i són molt sarcàstics. Des del primer moment en què es coneixen queda palesa la tensió i atracció entre ells. El Cole és un dels punts forts de la novel·la, que juntament amb la Isabel eclipsa la relació del Sam amb la Grace. Espero més d’ells a la següent novel·la.

En aquesta ocasió, la trama sembla més centrada en el Cole i la Isabel, en comptes de amb els indiscutibles protagonistes (Sam i Grace) de Tremolor. Per algun motiu que desconeixem el ritme de transformacions del Cole no és el mateix que el de la resta de llops novells i això li farà esbrinar que no només la temperatura, el fred, és l’únic factor que provoca les transformacions en llop. Investigarà, farà de conillet d’índies i descobrirà quins són aquests altres components que intervenen en el procés. És aquí on el Cole tindrà un paper essencial en la trama. 

Rastre no és un llibre que m’hagi atrapat. La història s’allarga innecessàriament amb flashbacks del passat dels personatges, un centenar de pàgines sobraven ja que no hi succeeix pràcticament res, la trama no avança,es queda estancada i resulta força monòtona. Encara que la lectura resulti lenta i l’acció i l’emoció se situï als capítols finals, on ens trobem amb un final força previsible, et quedes amb ganes de llegir el final de la saga.

Així doncs, Rastre és una segona part fluixa, on hi ha una parella que lluita per poder continuar junts, una estrella del rock que busca una raó per continuar vivint i una noia que intenta superar la mort del seu germà. Aquesta novel·la bàsicament serveix de presentació del Cole i ens prepara per a una relació entre ell i la Isabel, que donarà molt de joc en el proper llibre o almenys això és el que espero.

VALORACIÓ: 3/5 ✪✪✪✩✩

Stiefvater, Maggie - Tremolor

Títol: Tremolor
Autora: Maggie Stiefvater
Sèrie: Els llops de Mercy Falls #1
Editorial: Cruïlla
Pàgines: 448

SINOPSIS: 

Fa anys, la Grace va estar a punt de ser devorada per una bandada de llops. Inexplicablement, un dels animals, un llop d'ulls de color groc, la va salvar. Des de llavors, cada hivern, la Grace s'acosta al bosc que hi ha darrere de casa seva i, des de la distància, el llop i la noia s'observen. Quan arriba la calor, la bandada desapareix, i el llop d'ulls grocs se'n va. Però aquest any la Grace no vol que arribi l'hivern. No vol que arribi mai. Ha conegut un noi. És un noi normal, però té uns ulls fascinadors, de color groc.  

OPINIÓ PERSONAL:  

Tremolor és la primera part de la tetralogia de “Els llops de Mercy Falls”. Ha resultat ser una lectura àgil i força entretinguda, una trama original amb tocs de misteri, personatges interessants i un final bastant previsible que m’ha agradat molt.

Quan era una nena, la Grace va ser atacada per una bandada de llops que viuen als boscos que hi ha al voltant de casa seva, al poble de Mercy Falls. Va estar a punt de morir però inexplicablement un d’aquells llops, un llop d’ulls grocs, li va salvar la vida. Des de llavors, la Grace sent una estranya atracció cap als llops en general i una íntima connexió amb el “seu” llop en particular. Cada dia d’hivern al llarg de 6 anys aquest llop d’ulls de color groc visita la Grace i l’espera mig amagat entre els arbres del bosc. Durant els mesos d’estiu, però, els llops desapareixen. És per això que, anys després, quan ella ja és una adolescent de 17 anys, desitja que arribi el fred de l’hivern per poder continuar observant des de la distància el “seu” llop d’ulls grocs i somia que les seves mirades es tornin a creuar; però enguany tot serà diferent.  

Un dia d’octubre els llops ataquen un noi i, arran d’aquest incident, els llops són considerats una amenaça per al poble, s’organitzen batudes entre els caçadors per anar a matar-los i la Grace farà tot el possible per evitar-ho perquè no pot deixar de pensar en el llop d’ulls daurats a qui vol salvar de la cacera. Més tard, quan torna a casa seva, es troba davant la porta d’entrada el Sam, un enigmàtic noi d’estranys ulls grocs molt mal ferit, que té la mateixa mirada profunda que el “seu” misteriós llop. És el “seu” llop en forma humana. A partir d’aquí la Grace i el Sam seran inseparables i junts intentaran esbrinar per què la Grace no s’ha arribat a transformar mai i si és possible que hi hagi una cura.

El llibre està narrat en primera persona, uns capítols per la Grace i uns altres pel Sam. D’aquesta manera podem conèixer amb profunditat tots dos protagonistes amb les seves emocions i pors. La Grace és una bona noia, estudiosa, forta, decidida, responsable i independent, que viu obsessionada pels llops des que la van mossegar i lluitarà incansablement per trobar una cura per al Sam. L’única cosa que no m’ha agradat del seu caràcter és que es mostra una mica massa freda, li costa expressar obertament les seves emocions i en alguns casos ha reaccionat amb poca intensitat romàntica. Mentre que la Grace és la part racional de la relació, el Sam n’és la part més sentimental. Ell té 18 anys, és atractiu, encantador, dolç, optimista i valent. Li apassiona la música i la poesia. El Sam desitja amb totes les seves forces ser humà, odia transformar-se perquè quan ho fa s’oblida dels seus sentiments i ara que ha conegut la Grace no en té prou amb observar-la des del bosc, vol estar amb ella per sempre.

Els personatges secundaris són importants. D’entre ells destaquem: els pares de la Grace, que són uns pares absents que no es preocupen gens per la seva filla, l’Olívia i la Isabel, amigues de la Grace i el Beck, que és el pare adoptiu del Sam i un important membre de la llopada. 

L’enfocament que l’autora dóna als licàntrops és ben original. Són humans a l’estiu amb la calor i el bon temps, però es tornen llops a l’hivern amb el fred. En aquest sentit, he trobat molt curiós que la transformació en llop no tingués res a veure amb la lluna plena. M’ha sorprès força aquest detall i m’ha agradat que fos el fred l’únic que els separa de la forma humana. 

Malgrat que la història no té gaire acció, està molt ben construïda i ens regala moments memorables. La relació d’amor impossible entre la Grace i el Sam és preciosa. Sorgeix entre els protagonistes un amor pur, que desafia les lleis de la naturalesa i, malgrat tenir el temps en contra, amb la inevitable arribada de l’hivern, són capaços de fer qualsevol cosa per tal de poder estar un minut més junts. Lluitaran fins al final i quin final! L’autora no deixa caps per lligar i segons la meva opinió és un final tancat, força previsible, però que et deixa satisfet.  

En definitiva, Tremolor és una lectura fresca i agradable, amb una trama molt ben escrita que tracta de l’amor impossible entre homes llop i humans, els quals estan disposats a tot per continuar junts. És un bon inici d’una tetralogia, que deixa l’acció de banda per centrar-se en els sentiments dels nostres protagonistes.

VALORACIÓ: 4/5 ✪✪✪✪✩

Oliver, Lauren - Si no em desperto

Títol: Si no em desperto
Autora: Lauren Oliver
Editorial: Cruïlla
Pàgines: 442

SINOPSIS: 
La Samantha, que és una noia molt popular i que mai no s'ha aturat a pensar si el que ella i les seves amigues fan amb l'altra gent és just o injust, és a punt de saber-ho: el divendres 12 de febrer serà el seu últim dia. O, més ben dit, els seus últims dies, perquè tot es repetirà una vegada i una altra, fins que s'adoni que les coses poden anar d'una altra manera, si ella s'ho proposa.  

OPINIÓ PERSONAL:  

Si no em desperto m’ha sorprès gratament. Pensava que es tractava d’una novel·la romàntica, ràpida de llegir, sense massa complicacions i m’he trobat amb una història que deixa l’amor a un segon terme i se centra en un tema molt punyent d’actualitat. És una novel·la autoconclusiva molt recomanable que fa reflexionar sobre com les nostres decisions repercuteixen en la gent que ens envolta.

La història comença el dia 12 de febrer, el “dia de Cupido”, i és narrada en primera persona per la Samantha o Sam, una noia que té una vida genial: és guapa, molt popular a l’institut, treu bones notes, té un xicot que moltes voldrien i unes amigues que, igual que ella, es veuen superiors a tothom. Consideren que si no ets popular, no tens vida. Totes elles es dediquen a criticar i fer la vida impossible als altres, simplement perquè es creuen millors i no preocupen del mal que causen a la gent que és objecte de les seves burles. No obstant això, la vida de la Sam canvia radicalment quan, tornant d’una festa en què ella i les seves amigues han humiliat i vexat una companya de classe, el cotxe amb el que van totes pateix un accident de trànsit i queda totalment destrossat.

Des d’aquest mateix moment i per motius estranys que desconeix, la Sam es desperta una vegada i una altra en el mateix dia de l’accident. Primer es troba bastant desorientada i, quan després de llevar-se l’endemà comprova que torna a ser 12 de febrer, creu que tot ha estat un malson, però les converses i els fets es van repetint. Aleshores, s’adona que està atrapada en un bucle de temps i que ha d’intentar canviar les coses per evitar l’accident i salvar la seva vida. Així doncs, es pren aquest dia com una nova oportunitat per millorar, mentre reflexiona sobre la seva vida i la persona en què s’ha convertit, però potser no és tan senzill esmenar els errors que ha comès i el destí té altres plans per a ella.

La novel·la consta de 7 capítols molt llargs, que es corresponen a cada un dels cops que la protagonista es desperta per reviure el mateix dia 12 de febrer. A causa d’aquesta estructura, les primeres pàgines en què coneixem la Sam i la resta de personatges del seu entorn se’m van fer una mica pesades i sembla que la trama no avança. Ara bé, un cop superat aquest inici tan lent, la història tot i ser repetitiva no cau en la monotonia perquè les decisions que pren la Sam i els seu actes són diferents, com també són diferents les conseqüències que aquests provoquen. Així doncs, es repeteix el mateix dia, però la Sam aconsegueix que resulti diferent de l’anterior.

L’evolució que té la nostra protagonista és espectacular i dràstica alhora, ja que ens va mostrant a poc a poc com era la veritable Sam abans d’anar amb les seves amigues. En el fons no és una persona dolenta sinó que al llarg de la seva vida s’ha ajuntat amb males companyies i ha anat prenent decisions equivocades. Al principi no suportava la Sam; era un personatge odiós, pervers, que s’aprofitava de la seva popularitat per insultar i amargar la vida als més febles. Un comportament realment malvat i detestable. Però a mesura que avança la lectura, l’autora aconsegueix que arribem a sentir una mica d’empatia per la Sam.

És una història reflexiva, que ens fa pensar com les decisions que anem prenent cada dia, per petites que siguin, poden condicionar la vida de les persones del nostre voltant, ja que en funció del camí que triem obtindrem uns resultats o uns altres. La novel·la compta amb una trama molt original, centrada en l’amistat, el bullying i el perdó, que ens fa mirar-nos al mirall per saber si ens agrada la persona que hi veiem. M’ha agradat molt aquesta reflexió que ens fa la nostra protagonista: 

“Potser tu et pots permetre el luxe d'esperar. Potser per a tu hi hagi un demà. Potser per a tu hi hagi mil demàs, o tres mil, o deu mil, i et quedi tant de temps que puguis banyar-te en ell, entretenir-te, deixar que se t'escoli entre els dits. Tant temps que puguis desaprofitar-lo. Però per a altres persones només queda un avui. I, saps què? És impossible saber a quin d'aquests dos grups pertanys”. 

He de reconèixer que el final m’ha deixat desconcertada, amb una sensació agredolça a l’estómac. És molt impactant i inesperat, però pensant-ho bé, és el final adequat per a tancar aquesta història. 

En resum, Si no em desperto és una història molt emotiva, que compta amb un argument original, uns bons personatges i una prosa excel·lent. Ens fa reflexionar sobre la vida, les decisions que prenem i que ens defineixen i alhora ens fa pensar en què hauria passat si haguéssim actuat de diferent manera a com ho vam fer.

VALORACIÓ: 4/5 ✪✪✪✪✩

Santos, Care - Fosca. Aquesta nit no hi ha lluna plena

Títol: Fosca. Aquesta nit no hi ha lluna plena
Autora: Care Santos
Editorial: Estrella polar
Pàgines: 298

SINOPSIS: 
Hi ha una força capaç de convertir-nos en una altra persona, de capgirar el nostre món: l'amor. Qui s'enamora tria -potser per primer cop- el seu propi camí. Deixa enrere una etapa de la seva vida i obre la porta d'un món estrany i desconegut. Potser ha de vèncer la inseguretat, la solitud, l'estranyesa, per tal de reconèixer-se en els ulls d'una altra persona. Per a mi, aquesta novel·la és molt més que la història de dues criatures de la nit que necessiten trobar-se. És una història que parla de créixer, d'escollir, de buscar -i trobar- el lloc del món que ens pertany i, sobretot, la persona amb qui compartir-lo. És probable que no sigui fàcil, però convé lluitar per allò que de debò val la pena. Ho sé perquè algun cop a la meva vida he estat Abel. I també Olívia.  

OPINIÓ PERSONAL:  

Vaig veure aquest llibre per casualitat i l’argument em va cridar l’atenció. Buscava una lectura lleugera i aquest llibre em va semblar una bona opció. Només esperava passar una estona entretinguda i, tot i que va ser així, la història no em va acabar de convèncer. 

Fosca. Aquesta nit no hi ha lluna plena ens presenta la història de l’Abel i la l’Olívia, dos adolescents que se senten oprimits, atrapats en la seva pròpia existència contra la seva voluntat. Els seus familiars els han imposat unes normes de comportament molt estrictes que no els permet prendre decisions de futur per fer realitat els seus somnis i els priva d’escollir com viure la seva vida i trobar el seu lloc dins d’una societat, que no els accepta perquè no els comprèn. Ells són dues criatures de la nit que simplement volen ser lliures, sentir-se vius i poder decidir el seu futur.

L’Abel és un noi de 17 anys, que dorm de dia i viu de nit,reclòs a casa seva. Mai no ha sortit a l’exterior més enllà del jardí de casa perquè la seva sobreprotectora mare necessita tenir-lo protegit i alhora controlat. Ell és autodidacta, estudia des de casa i treballa creant pàgines web per a empreses. Per tant, el seu únic contacte amb el món exterior és a través d’Internet. En aquest món virtual l’Abel es fa dir “Weird” i navegant per la ret va a parar al bloc de la “Fosca”, que porta per títol “Aquesta nit no hi ha lluna plena”. “Fosca” és el pseudònim de l’Olívia, una noia que somia amb ser escriptora i que a la nit es dedica a deixar constància de totes les seves inquietuds i preocupacions al bloc. Des del principi l’Abel se sent atret per les reflexions que relata la noia, amb qui sent una gran connexió perquè en el fons no són tan diferents. Ella ha patit un accident que li ha canviat la vida, el seu pare l’obliga a estudiar una carrera que no vol, li ha planejat el futur sense demanar-li l’opinió i sent igual que l’Abel que no acaba d’encaixar en aquest món. Tots dos se senten sols, perduts, deprimits i incompresos. Així comencen una relació virtual a través del xat, de mica en mica es van coneixent, s’accepten tal i com són, s’ajuden mútuament, es donen suport moral i es necessiten per afrontar el seu futur incert. A partir d’aquí, ja res no tornarà a ser com abans perquè s’enamoren, es complementen i s’adonen que són dues ànimes bessones que s’han trobat per un motiu i que tenen a les seves mans l’oportunitat de canviar les seves vides i no renunciar a lluitar pels seus somnis.

La relació entre els dos protagonistes és senzilla, tendra i peculiar. Les seves converses, plenes de paraules boniques amb molt de sentiment, permeten fer-nos una idea de la difícil situació personal que travessen,la incomprensió per part de la família, la impotència de no poder escollir el seu futur i alhora també som testimonis de la seva l’evolució i de com es donen recolzament, s’infonen confiança l’un a l’altre, troben la determinació suficient per canviar la seva situació i poder viure una vida normal i recuperen el somriure per afrontar un futur esperançador. L’autora ens ha deixat algunes frases dignes d’esmentar: “Des que sé que existeixes, val la pena viure una nit més” o bé “Si no existissin les coses dolentes, no sabríem valorar les bones”.

El llibre està dividit en dues parts. La primera està narrada en tercera persona a través dels ulls de l’Abel i la segona part està narrada en primera persona des del punt de vista de l’Olívia. Hi ha moments en què les dues històries s’entrellacen i es complementen, però això també fa que tinguem algun moment repetit.

M’ha agradat la narració, que és dinàmica i àgil gràcies a les converses pel xat, les entrades al bloc i les cançons que compon l’Abel. En canvi, no m’ha semblat gaire creïble la relació amorosa entre els dos protagonistes pel fet que ha estat molt precipitada. Tots dos s’enamoren massa ràpid i potser és que confonen la comprensió mútua per viure una situació similar amb l’amor. Falta realisme a la història.

En resum, Fosca. Aquesta nit no hi ha lluna plena és una novel·la amena i entretinguda, protagonitzada per dos adolescents atípics, que expliquen la seva particular història de tensions familiars, soledat i incomprensió i del fet que junts busquen la llibertat de prendre les seves pròpies decisions importants de cara al futur, la valentia de superar els obstacles que troben en el camí, el valor d’arriscar-se, la capacitat d’afrontar les pors, dubtes i inseguretats, la determinació de no renunciar als seus somnis i la confiança per lluitar i aconseguir fer-los realitat.

VALORACIÓ: 3/5 ✪✪✪✩✩