Gallego, Laura - Quan em puguis veure

Títol: Quan em puguis veure
Autora: Laura Gallego 
Editorial: Fanbooks
Pàgines: 384

SINOPSIS: 
Algú s'amaga molt a prop teu. Estranys successos sense explicació. Què està passant? A què ens enfrontem? Qui o què és i quines intencions té? Té alguna cosa a veure amb el cas del noi del terrat? Una força desconeguda? Una llum en la foscor? Descobreix què hi ha darrere.

OPINIÓ PERSONAL: 

La veritat és que no m’esperava per a res la història que m’he trobat en aquest llibre. Quan vaig veure la portada i vaig llegir la sinopsis, pensava que tractaria el tema dels fenòmens paranormals, de fantasmes, del més enllà i resulta no és res de tot això. La misteriosa trama que es deixa entreveure a la contraportada és enganyosa ja que estem davant d’una novel·la que parla de diferents temes d’actualitat amb una considerable dosi de fantasia.

Quan em puguis veure ens explica la història de la Tina, una noia colombiana, tímida i reservada, que procura passar desapercebuda. Un dia viurà un tràgic succés a l’institut perquè un company de classe ha saltat del terrat del centre i tot sembla indicar que es tracta d’un suïcidi, però les circumstàncies que envolten el cas no són gens clares. Aquest desagradable incident li farà recordar una mala experiència que va tenir lloc dos anys enrere a l’escola de primària. A partir de llavors, la Tina s’adona que té una habilitat especial, que li permetrà descobrir molts secrets i que utilitzarà per ajudar la gent.

Malgrat aquest component fantàstic, la novel·la tracta temes socials variats i molt actuals entre el jovent com l’assetjament escolar, el respecte a la diversitat, l’acceptació de com som i saber trobar el nostre lloc al món, el suïcidi, el racisme, les bandes i la delinqüència juvenil, el sentiment de desarrelament o pertinença a un grup, els prejudicis i els valors humans. M’ha agradat que es tractessin aquests temes però no que es fes des d’un punt de vista força infantil i poc versemblant.

Els personatges són molt planers i no aporten gran cosa. Ara bé, d’entre tots ells sobresurt la Salima, que destaca pel seu fort caràcter i temperament perquè és una noia que té idees pròpies, no es deixa influenciar per res ni ningú i és capaç de defensar dins del respecte el què pensa encara que ningú més del seu entorn pensi igual.

El ritme de la història és massa lent, la trama no avança i desespera perquè veus que vas passant les pàgines i no passa res rellevant. La veritat és que se m’ha fet molt llarga i pesada. Sobraven uns quants capítols que hi eren només per omplir.

M’ha sorprès molt el final, que tampoc no m’ha acabat d’agradar. No obstant això, el millor de la novel·la és el missatge implícit que deixa escrit i que m’ha recordat el que li repeteix l’oncle Ben al seu nebot Peter Parker (Spiderman): “un gran poder comporta una gran responsabilitat”. És fonamental tenir una opinió pròpia, defensar les idees en què creus dins del respecte i la llibertat i denunciar les injustícies.

En resum, Quan em puguis veure és una història de fantasia urbana que no m’ha acabat de convèncer en part perquè no ha estat allò que m’esperava i en part per la manera tan infantívol i poc realista que ha tingut de tractar temes durs i interessants de rigorosa actualitat.

VALORACIÓ: 3/5 ✪✪✪✩✩

Sanz, Esther - La ciudad de la luna eterna

Títol: La ciudad de la luna eterna
Autora: Esther Sanz
Sèrie: El bosque #3
Editorial: Montena
Pàgines: 352

SINOPSIS: 
Quan el destí tanca una porta, el cor n'obre una altra ...

Ara que per fi han desaparegut les amenaces que posaven en perill el secret del bosc, la Clara ha tornat a Colmenar i tracta d'acostumar-se a la tranquil·litat de la vida rural, mentre planeja traslladar-se al llogaret dels immortals amb en Bosco. Fa quatre mesos que no es veuen, i a la Clara l'espera se li està fent eterna ... Però quan finalment arriba el moment que tant ha anhelat, les coses no succeeixen precisament com ella havia imaginat. Un descobriment inesperat obre un abisme que la separa irremeiablement de Bosco i posa fi a la relació de forma precipitada ... 
Molt aviat, en un intent de fugir com més aviat millor, la Clara decidirà viatjar a la ciutat del Renaixement, Florència, des d'on li han arribat notícies una mica estranyes de Robin...

OPINIÓ PERSONAL: 

La ciudad de la luna eterna m’ha encantat! És el punt final perfecte d’una magnífica història, plena d’acció, aventures, perills, amor i misteris, relatada de forma delicada i elegant. Per mi, aquest ha estat el millor llibre de la trilogia perquè la trama es desenvolupa a la ciutat de Florència, enmig de romanticisme i obres d’art, i especialment per la manera com l’autora tanca la història, amb un final senzillament brillant.

En aquesta nova entrega, ja no hi ha amenaces per al secret que custodia el bosc i la Clara ha decidit que vol viure la seva vida al costat del seu estimat Bosco. Ara bé, abans de marxar plegats, un amarg descobriment sobre el Bosco i la Berta farà que la Clara es replantegi els seus sentiments i finalment no l’acompanyi al bosc. Necessita temps per pensar en quin tipus de vida li espera al costat del Bosco, quins sacrificis haurà de fer i, quan li arriba una carta des de Florència amb la mala notícia que el Robin ha desaparegut, no dubta a agafar un avió i anar a ajudar-lo. Un cop allà es retrobarà amb el Robin, que farà que el seu cor adormit es torni a despertar i junts intentaran treure l’entrellat d’uns misteriosos documents que poden desxifrar la localització del secret del bosc i del seu enigmàtic propietari Dante, que sembla que té totes les respostes que han estat buscant durant tot aquest temps.

En aquesta novel·la l’autora ens endinsa a la preciosa ciutat de Florència, coneguda pel romanticisme que desprèn i per ser el bressol del Renaixement i, gràcies a les seves detallades descripcions, podia arribar a sentir que era jo mateixa qui recorria els seus carrers, places i galeries d’art i m’ha encantat que la Clara i el Robin es retrobessin contemplant “La Venus” de Botticelli, que és el meu quadre preferit. 

Pel que fa als personatges, trobem una Clara molt més madura respecte els llibres anteriors. Ja no és la noia insegura, trista i espantadissa que va arribar a Colmenar i que es va deixar enlluernar per la bellesa del Bosco. Ara ha adquirit més confiança i és capaç de reflexionar sobre com vol viure la seva vida en el futur i qui vol tenir al seu costat per compartir-la plegats. Abans, però, haurà d’aclarir els seus sentiments i decidir-se per l’amor ideal del Bosco o l’amor real del Robin. El Bosco, que apareix a la segona part de la novel·la, continua sent un personatge idíl·lic, perfecte i angelical. El Robin, que ja em va robar el cor a El jardín de las hadas sin sueño, aquí supera totes les expectatives i ens trobem amb un noi dolç, atent, intel·ligent i protector amb la Clara. Tenim també un personatge nou, que donarà molt de joc: el Dante, un jove peculiar, enigmàtic i experimentat, que ens ajudarà a resoldre les circumstàncies que envolten el misteri que s’amaga dins el cor del nostre bosc.

Aquesta tercera part destaca per les importants lliçons i reflexions sobre la vida, l’eterna joventut, la nostra condició humana, la manera que tenim de ser, les decisions que prenem i com ens afecten. Vull compartir aquí una de les magistrals cites del llibre, que per mi ho resumeix tot: “Solo se vive una vez, pero si lo haces bien, una es suficiente”.

La ciudad de la luna eterna és un llibre que brilla amb llum pròpia. La història acaba al mateix lloc on tot va començar: al bosc. I acaba perquè finalment queden ben resolts tots els enigmes i misteris que envolten la llegenda del bosc; no queda ni un sol cap per lligar, tot queda ben tancat, excepte una cosa: m’he quedat amb les ganes de saber què hi havia dins la capseta que li regala el Robin a la Clara com a regal d’aniversari. Argh!!!

Deixant això de banda, es tracta d’una novel·la bonica, romàntica, delicada i commovedora, amb un final perfecte per a una trilogia meravellosa, que em va captivar des del principi. És un final amb majúscules, increïble, inesperat, sublim. M’ha encantat! Per a mi és el millor desenllaç que podia tenir la història.

En resum, La ciudad de la luna eterna conclou de manera perfecta una trilogia intensa i addictiva, on l’amor i la intriga són els fils conductors d’una preciosa història molt ben desenvolupada, que transcorre en uns paisatges màgics, amb uns personatges entranyables i destaca amb un final espectacular d’una bellesa extraordinària.

VALORACIÓ: 5/5 ✪✪✪✪✪

Sanz, Esther - El jardín de las hadas sin sueño

Títol: El jardín de las hadas sin sueño
Autora: Esther Sanz
Sèrie: El bosque #2
Editorial: Montena
Pàgines: 352

SINOPSIS:
La Clara ha renunciat a la seva antiga vida per poder protegir el Bosco i el seu secret; però aviat s'adonarà que el passat la persegueix i que no podrà fugir per sempre...
Hi ha llocs dels què mai no es pot fugir, hi ha petjades que perduren per sempre.
La Clara viu a Londres amb una nova identitat. Ha renunciat a la seva antiga vida, al seu pare, a la Dehesa, per protegir el secret d'en Bosco. Ara, ha d'aprendre a viure sense ell...
Tot i que d'entrada li sembla impossible, poc a poc es va acostumant a la ciutat, a les classes i als nous amics, i comença a sentir-se altra vegada una noia normal. Tanmateix, de tant en tant un estrany pressentiment li baixa per l'esquena i li posa en alerta tots els sentits, com si el cos fos capaç de detectar les amenaces, com si el cor no la volgués deixar oblidar... i l'empenyés a tornar.  

OPINIÓ PERSONAL: 

El jardín de las hadas sin sueño és la segona part de la trilogia El bosque, una novel·la que continua amb la història de la nostra protagonista Clara, que s’ha vist obligada a abandonar Colmenar, deixant enrere família i amics, per protegir el secret del bosc.

En aquesta nova entrega, la Clara ha canviat d’aspecte i de vida. Viu a Londres sota una nova identitat (ara es diu Alicia) i estudia en una prestigiosa escola on ha fet nous amics: Emma (la seva companya d’habitació), Miles (el xicot de l’Emma) i James (un autèntic gentleman anglès). Tot i trobar-se en la pell d’una altra persona, la Clara no ha pogut oblidar els records dels dies feliços viscuts al bosc i no s’ha acabat d’acostumar al fet de viure lluny de la seva amiga Berta i el seu estimat Bosco, dels quals no té notícies, i això fa que senti certa nostàlgia dels temps passats.

Ara bé, quan més segura se sent pensant que ha aconseguit despistar els homes de negre de l’Organització, que l’estaven buscant sense descans, la Clara s’adonarà que estava molt equivocada i, malgrat tots els seus esforços per passar desapercebuda, el passat truca a la seva porta i el Robin, un dels homes de negres que la va atacar al bosc, irromp inexorablement a la seva vida com un vendaval. 

En aquest segon llibre, podem conèixer més a fons el personatge del Robin i resultarà que no és el jove fred, malvat i despietat que la Clara va conèixer a la Dehesa, sinó que també té una part humana i molt sentimental, ja que les seves motivacions per actuar com ho va fer són molt nobles. El Robin és un personatge que tindrà més protagonisme en la trama i farà trontollar els sentiments de la Clara de manera inesperada. Sens dubte és el personatge que més m’ha agradat perquè, després de veure el seu costat fosc al primer llibre, aquí descobrim que en el fons té bon cor i que les aparences enganyen. 

L’ambientació que tant m’havia agradat al primer llibre, aquí adopta una nova dimensió més urbana ja que la primera part de la història se situa a Londres però després, quan els protagonistes tornen al bosc, ens retrobem amb la narració dolça, delicada i poètica dels paisatges naturals que descriu l’autora. 

El jardín de las hadas sin sueño és una novel·la deliciosa, màgica i fàcil de llegir, que manté alt el llistó que havia deixat El bosque de los corazones dormidos. La història ens atrapa amb el seu misteri, personatges, escenaris i girs inesperats i fa que el viatge dels nostres protagonistes des de Londres al cor del bosc per preservar el secret que s’hi amaga tingui un encant especial. De seguida, coneixerem el desenllaç d’aquesta fantàstica trilogia amb La ciudad de la luna eterna.

VALORACIÓ: 4/5 ✪✪✪✪✩

Sanz, Esther - El bosque de los corazones dormidos

Títol: El bosque de los corazones dormidos
Autora: Esther Sanz
Sèrie: El bosque #1
Editorial: Montena
Pàgines: 354

SINOPSIS:
Després de la mort de la seva àvia, la Clara es veu obligada a deixar Barcelona per traslladar-se a Colmenar, un petit poble de muntanya on viu l'únic familiar que li queda amb vida. Amb prou feines es coneixen, però hauran de conviure un any sencer, fins que la Clara sigui major d'edat...Lluny de casa i del seu món, la Clara haurà d'enfrontar-se a si mateixa i als seus fantasmes, i mentre desenterra vells secrets familiars, dos nois completament diferents, en Braulio i en Bosco, despertaran la màgia del seu cor adormit... amb conseqüències imprevisibles.  

OPINIÓ PERSONAL: 

El bosque de los corazones dormidos és una novel·la redactada amb molta cura cuidant tots els detalls i un gust exquisit per part de l’autora, que ens transporta a uns escenaris molt ben descrits, entre els quals destaca el paisatge d’un bosc únic, idíl·lic, màgic i fins i tot, m’atreviria a dir, poètic, on els nostres protagonistes comparteixen misteris, amor, llegendes centenàries, aventures i secrets.

Després del suïcidi de la seva mare i la sobtada mort de la seva àvia, la Clara s’ha vist obligada a marxar de Barcelona i anar a viure a Colmenar, un petit poble de Sòria, amb el seu tiet Álvaro, que és l’únic familiar viu que li queda i al que no veia des que era petita. La freda rebuda que li dedica el seu tiet juntament amb la tristesa que sent i les ganes d’estar sola fan que decideixi instal·lar-se a l’antiga casa de la seva mare, la Dehesa, situada enmig de la naturalesa i no al poble amb el seu tiet. Només de veure-la, la Clara se sent atreta per la Dehesa, que és un bon lloc per viure allunyada de tots per intentar, amb el temps i l’aire fresc del bosc, superar les tràgiques pèrdues que ha patit recentment. Ara bé, un cop allà s’adona que la seva nova vida lluny de la ciutat no serà fàcil. 

Des del primer dia a la seva nova llar, comencen a passar coses molt rares: sent sorolls misteriosos, alguns objectes han canviat de lloc, nota una estranya i pertorbadora presència que l’observa, rep correus electrònics amenaçadors i veu la cara angelical d’un fantasma que l’espia des de la finestra. La Clara descobrirà secrets de la seva família i una llegenda molt entranyable sobre uns esperits que vivien al cor del bosc. En aquest sentit, hi ha una frase que m’ha encantat i que vull recordar: “En el bosque de los corazones dormidos sólo cuenta el tiempo en que se ama porque, en realidad, es el único vivido”.

Durant la seva estada, la Clara coneixerà el Braulio, un noi del poble que sembla estar molt interessat en ella, la Berta amb qui compartirà un secret i viurà inesperades aventures i, especialment, l’enigmàtic Bosco, un noi que amaga un secret molt important i es refugia al bosc. Amb ells descobrirà un misteri centenari molt perillós i la seva vida canviarà per sempre.  

l llibre està explicat des del punt de vista de la nostra protagonista, la Clara, i aquesta narració en primera persona contribueix a posar-nos en la seva pell i sentir-nos identificats amb ella, ja que es tracta d’una noia normal, que m’ha recordat en certa manera a la Bella Swan de la saga Crepuscle. Altres similituds que he detectat són que les dues històries estan ambientades al bosc on hi habiten criatures sobrenaturals, l’enamorat de la Clara també toca el piano igual que l’Edward Cullen i la prova definitiva és una frase repetida: “De repente era como si nunca hubiera existido”. Aquest pensament de la Clara és exactament igual que la frase de comiat que l’Edward li diu a la Bella: “Será como si nunca hubiese existido”.

Semblances a part, m’ha encantat l’ambientació de la novel·la. L’autora fa unes descripcions tan detallades del bosc que envolta la casa on viu la Clara, el poble de Colmenar, el riu, els arbres i la cabana del diable que sembla que estiguis tu mateix allà compartint amb els personatges l’olor a pi, fruits silvestres i terra mullada. També he trobat força original la trama sobrenatural d’amor i intriga amb un toc de fantasia. El que no m’ha agradat gens és aquest amor instantani, que sorgeix de manera tan precipitada. Prefereixo i trobo més real aquell amor que es fa forjant a poc a poc. 

En resum, és una història original, sorprenent, màgica, romàntica, misteriosa i poètica, que atrapa el lector des de la primera pàgina i, quan arribes al final, totalment inesperat, necessites continuar amb la història i començar la segona part de la trilogia, que és El jardín de las hadas sin sueño. 

El ritme de la novel·la és molt encertat ja que aconsegueix enganxar de seguida el lector amb la trama misteriosa que ens explica, si bé s’accelera cap al final amb la successió de fets que tenen lloc.

VALORACIÓ: 4/5 ✪✪✪✪✩

Gallego, Laura - Totes les fades del regne

Títol: Totes les fades del regne
Autora: Laura Gallego
Editorial: Montena
Pàgines: 480

SINOPSIS:
La Camèlia és una fada madrina que s'ha passat tres-cents anys ajudant amb molta eficàcia a joves donzelles i a aspirants a heroi a aconseguir els seus propis finals feliços. La seva màgia i el seu enginy mai li han fallat, però tot es comença a complicar quan li encarreguen fer-se càrrec d'en Simó, un mosso de quadra que necessita la seva ajuda desesperadament. La Camèlia ha aconseguit sortir-se'n airosa de casos molt més difícils; però, per alguna estranya raó, amb en Simó les coses comencen a descontrolar-se...  

OPINIÓ PERSONAL: 

Totes les fades del regne ens submergeix en un món ple de màgia i fantasia, on descobrirem històries de prínceps, princeses, bruixes i herois, que ens recordaran als tradicionals contes de fades de la nostra infantesa.

Al principi dels temps, set fades (Gardènia, Orquídia, Dàlia, Lila, Camèlia, Magnòlia i Azalea) van decidir dedicar la seva màgia a ajudar els humans i a fer realitat els seus somnis. Eren les fades padrines i la novel·la se centra en una d’elles: la Camèlia, una de les que té més afillats per atendre i és també la que compta amb més èxit a l’hora d’aconseguir allò que se li demana. És especialista en unir parelles formades per un membre de la reialesa i un plebeu. Per aquest motiu, l’Orquídia li demana que es faci càrrec del Simó, un jove mosso cuidador de cavalls, que està enamorat de la princesa Astèria, hereva del regne de Vestur. Com que aquest jove treballador de les cavallerisses reials no és ni un príncep ni un heroi, la Camèlia haurà de posar en pràctica tota la seva màgia, energia i enginy per aconseguir que la princesa Astèria es fixi en ell i se n’enamori. Malgrat tots els esforços de la fada, les coses es complicaran de tal manera que veurà perillar la seva missió i els nostres protagonistes viuran moltes aventures de conseqüències imprevisibles, que canviaran la seva vida per sempre.

La història està explicada des de la perspectiva d’un narrador omnipresent, que segueix de prop el dia a dia de la Camèlia, una fada padrina exemplar durant més de 300 anys, que és molt treballadora, amable i bondadosa amb els seus afillats. Aquest és un personatge que va evolucionant a mesura que avança el llibre, de manera que li passen factura les decepcions que ha experimentat al llarg dels anys perquè fan que perdi la fe en l’ésser humà i la il·lusió per fer bé la seva feina. 

L’altre protagonista de la història, el Simó, m’ha semblat molt immadur, amb poca personalitat i gens d’esperit crític. L’Astèria és una princesa orgullosa i prepotent, que m’ha caigut fatal des d’un bon principi. L’únic personatge que m’ha agradat bastant i que està molt ben perfilat i cuidat al detall és el Ren, una criatura màgica i ancestral que apareix com una guineu i pot adoptar forma humana. Ha estat, sens dubte, el meu preferit. És amic de la Camèlia i té un paper determinant en la història. A part d’ells, hi ha una gran varietat de personatges secundaris (crec que són excessius); molts d’ells no tenen un rol determinant en la història i passen desapercebuts amb més pena que glòria.

  

El llibre està ple de referències a diversos contes de fades populars com són: la Rapunzel, la caputxeta vermella, la Blancaneus, Hansel i Gretel, la Bella dorment, el gat amb botes, la Bella i la Bèstia, Pinotxo i molts més. El que he trobat interessant ha estat la forma de relacionar els personatges de la novel·la amb tots aquests contes que ens han explicat de petits i especialment els girs argumentals amb què ha volgut sorprendre’ns l’autora.

La novel·la no es fa gens pesada gràcies als seus capítols curts (alguns tenen una única pàgina i el més llarg en té cinc). D’aquesta manera, ens trobem amb una lectura àgil i amena, que fan que el llibre es llegeixi molt de pressa.

La història avança de forma previsible a bon ritme fins a la meitat del llibre, moment en el qual es produeix un gir de 180 graus i, segons la meva opinió, en aquesta segona part, l’autora trenca tots els esquemes de forma inesperada i la trama es torna més fosca i defalleix perquè s’allarga sense motius;hi ha molts capítols que no aporten res i que només serveixen per emplenar. 

El final no és el que m’esperava ni el que jo hauria volgut. Crec que està agafat amb pinces i no sembla massa creïble. És un final agredolç que no m’ha convençut. A més, hi ha moltes coses que encara estan per resoldre i no sabem què passa amb alguns personatges que han quedat arraconats.

En conclusió, Totes les fades del regne és un conte de fades molt particular, que explica un conjunt de petites històries, totes entrellaçades a través de la Camèlia, la nostra fada protagonista. Són històries originals protagonitzades per cavallers, princeses, herois, fades, bruixes i altres éssers sobrenaturals, on la màgia i la fantasia hi són molt presents i ens transportaran amb nostàlgia als records de la nostra infantesa.

VALORACIÓ: 3/5 ✪✪✪✩✩

Maxwell, Megan - Un café con sal

Títol: Un café con sal
Autora: Megan Maxwell
Editorial: Zafiro
Pàgines: 80

SINOPSIS:

Lizzy és una jove moderna i extravertida a la qual li encanta sortir amb els seus peculiars amics. Tot i que no és la feina dels seus somnis, es guanya la vida com a cambrera al restaurant de l'hotel Villa Aguamarina de Madrid.
Un dia, a la sortida d'una festa en la qual ella ha servit el càtering als convidats, veu que un cotxe s'acosta periollasament a un home que està a la vorera parlant pel mòbil. Lizzy no ho pensa dues vegades i va a ajudar-lo. 
Sense saber-ho, acaba d'evitar l'atropellament de William, el fill de l'amo de l'hotel. Seriós, clàssic, reservat i una mica més gran que ella, al principi s'enfada en veure's rodant per terra, però minuts desrpés es queda captivat per la noia que l'ha salvat de l'accident. 
A partir d'aquest instant, el destí, i més concretament William, faran tot el possible perquè alguna cosa màgica succeeixi entre ells. Estarà Lizzy preparada per al que li espera en el futur?
 

OPINIÓ PERSONAL:  

Un café con sal és un relat curt que explica la història d’amor que sorgeix entre la Lizzy i el William. Ella és una noia de 24 anys, moderna, impulsiva, descarada, amb molt de caràcter i una mica esbojarrada, que treballa com a cambrera en un hotel i ell és un empresari anglès de 36 anys, seriós, contingut, elegant, refinat i adinerat. La Lizzy i el William són dos pols oposats i potser per això s’atreuen. Des del moment en què es coneixen, el William comença a sentir-se fascinat per la Lizzy i, tot i que en un principi intenta evitar de veure-la, al final l’atracció que senten l’un per l’altre és tan forta que s’acaben enamorant.

La novel·la està narrada en tercera persona i mostra com els seus mons, completament diferents, col·lideixen inevitablement, la qual cosa dóna lloc a situacions còmiques provocades pels seus caràcters oposats i per les reaccions tan distintes que tenen els dos protagonistes, que converteixen alhora aquest relat en una història fresca, lleugera i divertida. 

La història avançava a bon ritme però per mi el punt negatiu ha estat el final, que m’ha semblat massa precipitat. És un bon final però semblava que l’autora s’havia quedat sense més paper per escriure i havia d’acabar la història fos com fos en aquell punt en què ens trobàvem de la relació entre els personatges principals. Han quedat alguns caps per lligar i també ha faltat desenvolupar una subtrama que s’esmenta cap al final i que no s’acaba de resoldre. 

Un café con sal és una lectura senzilla, entretinguda, molt apropiada per llegir a l'estiu sota un para-sol al costat de la platja amb un granissat de llimona a la mà. Està bé per passar l'estona.

VALORACIÓ: 3/5 ✪✪✪✩✩