Autora: Kody Keplinger
Sèrie: -
Editorial: Plataforma Neo
Pàgines: 304
SINOPSIS:
La Bianca no es considera la més guapa de l'institut, però sí massa llesta per deixar-se enganyar per l'atractiu i faldiller Wesley Rush. Per això, quan el Wesley l'anomena Duff -renom que utilitza per referir-se a la noia menys agraciada d'un grup d'amigues-, l'últim que ella espera és acabar besant-se amb ell.
Però ha passat i, encara que l'odia amb totes les seves forces, el petó li agrada. I sense saber com, comencen una relació secret d'amics (o enemics) amb dret a més.
A poc a poc, la Bianca descobrirà que tenen coses en comú: tots dos amaguen un problema familiar. Resulta, a més, que ell la comprèn i l'escolta. De sobte, s'adona, amb horror, que potser hi hagi alguna cosa més que sexe entre ells.
VALORACIÓ: 4/5 ✪✪✪✪✩
Però ha passat i, encara que l'odia amb totes les seves forces, el petó li agrada. I sense saber com, comencen una relació secret d'amics (o enemics) amb dret a més.
A poc a poc, la Bianca descobrirà que tenen coses en comú: tots dos amaguen un problema familiar. Resulta, a més, que ell la comprèn i l'escolta. De sobte, s'adona, amb horror, que potser hi hagi alguna cosa més que sexe entre ells.
OPINIÓ PERSONAL:
The duff és una
novel·la que m’ha sorprès agradablement. M’ha encantat el caràcter de la
protagonista i la manera com afronta el paper que els altres companys de classe
li han assignat. Aquest llibre m’ha fet passar una bona estona, he rigut força.
La veritat és que ha estat tot un descobriment.
The duff comença quan el Wesley, el noi més guapo de
l’institut, s’acosta a la nostra protagonista, la Bianca, per demanar-li
informació sobre les seves amigues i sense cap mirament li diu que ella és la
duff del grup. DUFF significa “Designated Ugly Fat Friend”, és a dir, la noia
grassa i lletja d’un grup d’amigues; la duff és la persona a qui els nois
atractius s’acosten per aconseguir informació valuosa que els permeti poder
sortir amb les amigues guapes del seu grup.
El llibre està
narrat en primera persona per la Bianca Piper és una noia de 17 anys,
intel·ligent, descarada, sarcàstica, cínica, amb una llengua molt afilada,
neuròtica i lleial amb les seves amigues. És responsable, treu bones notes i,
malgrat l’aparença de freda i centrada, també se sent insegura i poc estimada. El
Wesley Rush, en canvi, és un noi arrogant, prepotent, cregut, popular,
faldiller i sexi, que s’aprofita de les noies que se li insinuen i se li tiren
als braços.
La Bianca comença
odiant el Wesley, no vol veure’l ni en pintura perquè pensa que és molt
superficial. Però tot es complica quan la professora els mana de fer un treball
conjunt. Confosa per la seva situació familiar i amb ganes d’evadir-se dels
seus problemes, la Bianca el besa i, com que sap que ella no significa res per
ell, que només és una més en la seva llarga llista de conquestes, continua
besant-lo i trobarà en el Wesley una manera d’escapar i desconnectar per uns moments
de la realitat que la oprimeix. La relació amb el Wesley és merament física.
Ella només el busca quan necessita relaxar-se, treure’s la tensió del damunt. Només
és sexe, res més. Tots dos hi estan d’acord però, de mica en mica, es van
coneixent, van intimant i el Wesley esdevé un pilar, un punt de suport molt
important per ella. Gràcies a ell, la Bianca se sent compresa, sobretot sent
que no està sola i aquesta sensació li agrada molt fins que ella mateixa comença
a sentir més pel Wesley, té por d’aquest sentiment d’enamorament que comença a aflorar
dins seu i fuig esperitada, s’allunya d’ell perquè està espantada.
L’autora ha aconseguit
construir uns personatges molt realistes i gràcies als diàlegs àgils i
divertits, que m’han arrencat més d’una rialla per les respostes de la Bianca,
es tracten de forma natural temes molt importants com la pressió social i les
inseguretats personals, els pares absents o en procés de separació i divorci, l’amistat,
l’amor, la confiança, la pròpia imatge i la baixa autoestima.
Després de llegir
la novel·la he vist també la pel·lícula amb el mateix nom i no m’ha agradat
gens, perquè no és fidel a la trama del llibre i la canvia tant que no hi he
pogut reconèixer l’essència de la novel·la, que és infinitament millor que la
pel·lícula.
En definitiva, The duff
m’ha sorprès perquè explica una història senzilla, original i realista
amb una protagonista espectacular, que deixa anar per arreu on passa el seu
sentit de l’humor. És una lectura fresca, molt recomanable per desconnectar
entre lectures més denses o simplement per passar una bona estona.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada