Autora: Elísabet Benavent
Editorial: Rosa dels vents
Pàgines: 536
SINOPSIS:
La Maggie viu en una illa i regenta una casa d'hostes...La Maggie té un hort i gairebé sempre va descalça...
La Maggie no vol recordar per què és allà; fa massa mal...
La Maggie ha renunciat a l'amor i és complicat explicar-ne els motius...
fins que coneix l'Alejandro...
i la calma dóna pas a una tempesta de sensacions...
i a la possibilitat que tal vegada sí que es pot començar un altre cop.
La meva illa és un llibre
que vaig començar amb moltes ganes i il·lusió i he de reconèixer que m’he
trobat amb una història completament diferent del que m’esperava. La primera part
sí que és cert que em va encantar però a la segona tot es torça i al final
costa molt de remuntar. Es tracta, això sí, d’una història molt intensa i
addictiva que m’ha fet somriure i també plorar i molt.
La Magdalena o Maggie fa dos anys que viu refugiada en una petita illa del
Mediterrani i regenta una pensió. Va arribar a l’illa fugint del seu passat
dolorós, superada per diversos fets que volia oblidar i aquí hi va trobar la
pau interior necessària per reconstruir-se a si mateixa peça a peça, equilibrar
la seva vida i començar de nou des de zero. La Maggie viu d’una manera molt
simple i natural, camina descalça per tot arreu, és feliç cuidant del seu hort
i ocupant-se dels seus hostes i visita la senyora Mercedes, la seva única
amiga, que és una anciana molt entranyable amb qui s’entén la mar de bé. Ara
bé, aquesta pau i tranquil·litat canviarà quan l’Alejandro arribi a l’illa i
s’allotgi a la pensió, amb la intenció de trobar un lloc on amagar-se de la
seva última relació, on poder desconnectar i reflexionar per retrobar-se a si
mateix i posar les seves idees en ordre. L’Alejandro s’anirà enamorant de la
Maggie mentre ella s’enamora d’ell.
L’atracció entre els dos serà inevitable i cap d’ells s’hi podrà resistir, però
arriba el moment en què la realitat s’imposa i l’Alejandro ha de tornar al seu
món, tot i que no vol renunciar a la Maggie.
La història està narrada en primera persona per la Maggie, tot i que alguns
capítols estan relatats per l’Alejandro, cosa en ens permet conèixer-lo una
mica més. La Maggie, la protagonista d’aquesta història m’ha semblat un
personatge molt real, ja que no sempre actua correctament, s’equivoca i sap com
recuperar el control. Viu feliç a l’illa allunyada de les grans ciutats. Ella
m’ha decebut i alhora desesperat quan torna a la seva vida anterior, recau altra
vegada en els mals hàbits i torna a cometre els mateixos errors del passat. L’Alejandro
és el noi perfecte, dolç, carinyós, lleial i aguanta al costat de la Maggie el
que no està escrit, però després també em decep amb les seves actuacions i
males decisions. Té una evolució força complexa i ja sé que també és humà, però
des del meu punt de vista es passa de la ratlla i no puc arribar a entendre per
què es comporta de la manera com ho fa.
La novel·la està dividida en cinc parts. La primera és la meva preferida ja
que ens relata l’enamorament i el principi de la relació entre la Maggie i
l’Alejandro, que transcorre a l’illa, un lloc idíl·lic i paradisíac, on
s’aniran coneixent i es trobaran l’un a l’altre. A la segona intenten encaixar
la seva relació dins les seves respectives vides, cosa gens senzilla. A la
tercera, les coses es torcen i els errors se succeeixen un rere l’altre. La
quarta és la pitjor de totes perquè ja no es pot caure més avall quan ets al
fons. I, per últim, la cinquena, que ens explica com acaba tota la història.
La història de la Maggie i l’Alejandro comença a un ritme vertiginós fent
saltar espurnes d’amor per tot arreu, però cap a la meitat del llibre veiem com
aquesta relació va decaient fins a convertir-se en un autèntic drama amb
majúscules. He disfrutat molt amb la primera part de la seva relació, però
també he de dir que, quan la història d’amor desencadena en una espiral de
destrucció, he patit molt. No he arribat a entendre els personatges. Primer, em
decep la Maggie, que es converteix en el seu pitjor malson i després, l’Alejandro,
que es transforma en una ombra del que havia estat, un personatge radicalment
diferent a com era. L’autora obre els seus protagonistes en canal i ens mostra
de què són capaços: del millor, però també del pitjor. Trobava increïble com
dues persones podien fer-se tan de mal després de tot l’amor que havien arribat
a compartir. Potser és culpa meva perquè vaig començar La meva illa amb unes expectatives bastant altes i m’esperava una història
senzilla però bonica, d’aquestes que et deixen tot el llibre amb un somriure
als llavis. I tot i que el desenllaç final resulta feliç i esperançador, no m’ha
fet oblidar tot el mal que s’han fet. El final m’ha agradat, però tampoc no m’ha
acabat de convèncer. L’he trobat massa precipitat i no veig com és possible
arreglar tan ràpid tot el que havien espatllat els dos protagonistes, que per
mi ja havien arribat a un punt de no-retorn. Necessitava una cinquantena de
pàgines més amb escenes romàntiques per tornar a enamorar-me dels protagonistes
com al principi.
En conclusió, La meva illa ens
relata una història profunda i intensa, que et fa tenir els sentiments a flor
de pell i que parla de l’amor, la pèrdua, les segones oportunitats, la superació
personal i començar de nou. És una novel·la que m’ha fet plorar més que
somriure i he patit més que no pas he gaudit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada