Autor: Nicolas Barreau
Editorial: Columna edicions
Pàgines: 304
SINOPSIS:
L’Alain Bonnard és el propietari del Cinéma Paradis a París, una petita
sala de cinema on es projecten pel·lícules poc comercials. Li agraden
les pel·lícules que fan somiar, i el públic que entra a veure-les. En
particular, una espectadora que du un abric vermell i que cada dimecres
seu a la fila disset. Després d’observar-la durant mesos, l’Alain
s’atreveix a convidar-la a sopar. I la història més romàntica del món es
desplegarà davant dels seus ulls. Una nit de petons interminables i la
promesa de reveure’s el dimecres següent. Però l’Alain rep la visita de
l’Allan Woods i la Solène Avril, un director de cinema nord-americà i la
seva espatarrant musa, que li proposen llogar la sala durant una
setmana per rodar-hi una pel·lícula. I quan arriba l’esperat dimecres,
la noia de l’abric vermell no apareix per enlloc, i l’Alain, que només
coneix el seu nom, intentarà esbrinar on s’ha ficat i quina relació té
tot plegat amb el rodatge de la pel·lícula.
Aquest és el
segon llibre que llegeixo d’aquest autor. L’anterior va ser La mujer de mi vida i em va sorprendre
força. La sinopsis em va agradar però segurament va ser també la bonica portada
amb la noia de l’abric vermell la que em va impulsar a llegir aquesta novel·la.
L’Alain Bonnard és el propietari del Cinèma Paradis a París, que és un petit i encantador cine no comercial en el cor de la ciutat de l’amor, on es projecten pel·lícules antigues, que no són en 3D i no s’hi venen crispetes. És un cine familiar que va heretar del seu tiet Bernard. El nostre protagonista Alain s’enamora de la noia de l’abric vermell, que s’asseu a la mateixa butaca de la fila 17 a la sessió nocturna dels dimecres. Una nit deixant a un costat la seva timidesa, decideix convidar-la a fer un passeig i a sopar. La vetllada és fantàstica, tot surt perfecte. L’Alain se sent l’home més afortunat i feliç del món i queden per veure’s la setmana vinent. Mentrestant, en el seu antic i modest cine apareixen el prestigiós director de cine americà Allan Wood i l’actriu del moment Solène Avril perquè volen rodar la seva nova pel·lícula en aquest cinema tan particular. L’Alain està impacient però quan arriba el dimecres següent, la noia de l’abric vermell no acudeix a la cita, ni aquest ni cap altre dia. Llavors, l’Alain inicia una desesperada i estressant recerca per tota la ciutat de París de la noia de l’abric vermell, de la qual només sap que es diu Mélanie.
La història està narrada en primera persona per l’Alain, que és un home tranquil, senzill, amable, bondadós, tímid i enamoradís, que resulta simpàtic, tot i que en alguna ocasió m’ha sembla un pèl simple i avorrida la seva vida. La relació d’amor amb la noia de l’abric vermell m’ha semblat massa precipitada i poc creïble perquè no m’imagino estimar algú després de passar tan sols unes poques hores amb aquesta persona. Ara bé, deixant aquest detall de banda, la història d’amor es complementa amb una trama misteriosa (no sabem on és la noia de l’abric vermell ni per què ha desaparegut), amb tocs d’humor i comèdia, que ens depararà algunes sorpreses. Entre elles, diré que m’ha fet gràcia trobar-me altre cop amb el tal “Dimitri”, que ja va aparèixer a l’anterior llibre La mujer de mi vida i que va donar molt de joc a la història.
Amb un llenguatge proper i col·loquial, ens trobem davant d’una novel·la de lectura àgil, agradable i sense cap complicació, on sovintegen els diàlegs i on els malentesos i els secrets marquen el ritme de la història. Tot i que entreté perquè té un bon argument, no enganxa i tampoc no arriba a emocionar.
En definitiva, Un capvespre a París és una novel·la romàntica, fresca i entretinguda, de lectura fàcil i ràpida, que és molt aconsellable per llegir a l’estiu amb la intenció de passar una bona estona. És una novel·la perfecta per a aquelles persones amants del cine, de l’amor i de París.
L’Alain Bonnard és el propietari del Cinèma Paradis a París, que és un petit i encantador cine no comercial en el cor de la ciutat de l’amor, on es projecten pel·lícules antigues, que no són en 3D i no s’hi venen crispetes. És un cine familiar que va heretar del seu tiet Bernard. El nostre protagonista Alain s’enamora de la noia de l’abric vermell, que s’asseu a la mateixa butaca de la fila 17 a la sessió nocturna dels dimecres. Una nit deixant a un costat la seva timidesa, decideix convidar-la a fer un passeig i a sopar. La vetllada és fantàstica, tot surt perfecte. L’Alain se sent l’home més afortunat i feliç del món i queden per veure’s la setmana vinent. Mentrestant, en el seu antic i modest cine apareixen el prestigiós director de cine americà Allan Wood i l’actriu del moment Solène Avril perquè volen rodar la seva nova pel·lícula en aquest cinema tan particular. L’Alain està impacient però quan arriba el dimecres següent, la noia de l’abric vermell no acudeix a la cita, ni aquest ni cap altre dia. Llavors, l’Alain inicia una desesperada i estressant recerca per tota la ciutat de París de la noia de l’abric vermell, de la qual només sap que es diu Mélanie.
La història està narrada en primera persona per l’Alain, que és un home tranquil, senzill, amable, bondadós, tímid i enamoradís, que resulta simpàtic, tot i que en alguna ocasió m’ha sembla un pèl simple i avorrida la seva vida. La relació d’amor amb la noia de l’abric vermell m’ha semblat massa precipitada i poc creïble perquè no m’imagino estimar algú després de passar tan sols unes poques hores amb aquesta persona. Ara bé, deixant aquest detall de banda, la història d’amor es complementa amb una trama misteriosa (no sabem on és la noia de l’abric vermell ni per què ha desaparegut), amb tocs d’humor i comèdia, que ens depararà algunes sorpreses. Entre elles, diré que m’ha fet gràcia trobar-me altre cop amb el tal “Dimitri”, que ja va aparèixer a l’anterior llibre La mujer de mi vida i que va donar molt de joc a la història.
Amb un llenguatge proper i col·loquial, ens trobem davant d’una novel·la de lectura àgil, agradable i sense cap complicació, on sovintegen els diàlegs i on els malentesos i els secrets marquen el ritme de la història. Tot i que entreté perquè té un bon argument, no enganxa i tampoc no arriba a emocionar.
En definitiva, Un capvespre a París és una novel·la romàntica, fresca i entretinguda, de lectura fàcil i ràpida, que és molt aconsellable per llegir a l’estiu amb la intenció de passar una bona estona. És una novel·la perfecta per a aquelles persones amants del cine, de l’amor i de París.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada